Abadia de Sant Miquel de Cuixà

La història de Cuixà comença més amunt a la vall de la Tet, a Sant Andreu d’Eixalada, on s’instal·len uns monjos cap al 840. L’any 878, una riuada s’endú el seu monestir: els supervivents es replegen a Cuixà, al terme actual de Codalet, vora una petita comunitat ja establerta. Protegida pels comtes de Cerdanya i de Conflent, l’abadia s’enriqueix de pressa. La gran església dedicada a sant Miquel, consagrada el 974 o el 975, continua dreta: amb els seus arcs de ferradura, és un dels edificis preromànics més grans conservats a França.

Cap a l’any mil, Cuixà irradia molt més enllà dels Pirineus. Un dux de Venècia, Pietro Orseolo, hi viu els seus darrers dies. Després, l’abat Oliba, figura cabdal de la Catalunya medieval, amplia el monestir: campanars d’estil llombard, noves absis i, a ponent, una cripta circular dedicada a la Mare de Déu, coronada per una capella de la Trinitat. Al segle XII s’alça un claustre de marbre rosa del Conflent, els capitells esculpits del qual figuren entre les obres mestres de l’art romànic.

La Revolució posa fi a aquesta llarga història: els darrers monjos se’n van el 1791 i l’abadia es ven. L’església perd la coberta, el campanar nord s’esfondra durant l’hivern de 1838-1839 i el claustre és desmuntat peça per peça. A principis del segle XX, l’escultor nord-americà George Grey Barnard compra nombrosos capitells dispersos: avui formen, a Nova York, el claustre central del museu dels Cloisters, adscrit al Metropolitan Museum of Art.

La vida monàstica es reprèn el 1919 amb uns cistercencs vinguts de Fontfroide, substituïts el 1965 per benedictins de Montserrat. Al llarg del segle XX, l’església recupera la coberta, les criptes són deixades al descobert i més de la meitat del claustre es torna a alçar al seu lloc. Nascut el 1950, el festival Pau Casals se celebra a l’església abacial des del 1957, i l’abadia s’obre als visitants amb visites guiades.