Fort de Bellaguarda

El turó de Bellaguarda, a 423 metres d’altitud, domina els colls del Pertús i de Panissars, els passos més baixos de tota la serralada dels Pirineus. Una torre de guaita hi va precedir sens dubte el fort: la tradició l’atribueix als reis de Mallorca, cap al 1285, però la primera menció escrita d’un castell de «Bellaguàrdia» data del 1324. Aquest petit fort medieval, una torre mestra envoltada d’un recinte emmurallat, vigila sobretot el pas de les tropes; els francesos de Lluís XI l’ocupen durant la segona meitat del segle XV, abans de ser retornat a la corona d’Aragó el 1493.

Amb el tractat dels Pirineus, el 1659, Bellaguarda esdevé francesa i es troba arran de la nova frontera. La vella plaça és considerada obsoleta, i la guerra d’Holanda ho confirma: els espanyols se n’apoderen el 1674 i els francesos la recuperen l’any següent. El 1679, Vauban inspecciona el lloc i valida, tot reforçant-lo, el projecte d’ampliació de l’enginyer Rousselot. L’antiga torre mestra és arrasada, una segona muralla s’alça a partir del 1680 i les obres continuen fins al segle XVIII.

El fort pren la forma d’un pentàgon amb cinc baluards, doblat d’una segona muralla, al voltant d’una plaça d’armes vorejada de casernes, de la capella i de l’estatge del governador. En aquest turó de granit sense cap font, l’aigua és l’obsessió dels enginyers: s’excaven cisternes i després un pou gegant tallat a la roca. En temps de pau, la plaça acull de 500 a 600 homes, i el doble en temps de guerra.

El 1793, el general espanyol Ricardos pren el fort després de dos mesos de bombardeigs; l’any següent, el general Dugommier el recupera al cap d’un llarg bloqueig. El 1939, el fort acull refugiats de la Retirada, i després soldats alemanys del 1943 al 1945. Classificat monument històric el 1967 i comprat pel municipi del Pertús, avui és obert a la visita durant la temporada bona.