Fort Libèria

Després del tractat dels Pirineus (1659), Vilafranca esdevé una plaça fronterera encarregada de guardar el Conflent i el camí de la Cerdanya. Però la petita vila, encaixada al fons de la vall, és dominada per tots costats: amb l’artilleria moderna, un enemic instal·lat a les altures la podria bombardejar sense dificultat. Durant la seva segona estada al Rosselló, el 1679, Vauban aconsegueix que s’accepti la idea d’un fort a l’única altura des d’on es podia canonejar la vila.

Les obres comencen el 1680, després d’una inspecció del ministre Louvois, i el fort rep la seva guarnició ja el 1681, tot i que els treballs duren encara diversos anys. Tallat en part a la roca, s’adapta al pendent en lloc de seguir un pla abastionat clàssic: dos hexàgons encaixats, una torre de l’homenatge triangular i un avançament orientat cap a la vila. A partir del 1682, serveix també de presó d’Estat per a dones compromeses en l’afer dels verins.

El fort només coneix la prova del foc una sola vegada, a l’estiu del 1793, quan les tropes espanyoles el bombardegen des de les altures veïnes: els seus canons no aconsegueixen respondre’ls. Sota Napoleó III, entre el 1850 i el 1856, és profundament remodelat: obres d’artilleria orientades cap a la vall, una nova entrada protegida per una torre rodona i, sobretot, una comunicació subterrània que davalla fins al pont de Sant Pere i a la vila.

L’exèrcit abandona Vilafranca el 1890. Venut per l’Estat a un particular als anys 1920, el fort continua sent privat; restaurat per quatre parelles de comerciants de Vilafranca, s’obre al públic el 1987. És inscrit al patrimoni mundial de la UNESCO el 2008, juntament amb les muralles de la vila, i després classificat monument històric el 2009.