L’espardenya catalana

En català, l’espardenya es diu espardenya, un nom ja atestat en textos del segle XIV. És plana i recta, sense peu esquerre ni peu dret; la sola de corda trenada, primer de cànem del país i després de jute, porta un empenya de tela. La variant de llargues cintes lligades al voltant del turmell s’anomena vigatana, pel nom de Vic, a Catalunya del Sud: és encara la dels ballaires de sardana.

L’Alt Vallespir, i primer de tot Sant Laurent de Cerdans, va fer d’aquest calçat una indústria. Quan les fargues del poble s’apaguen al segle XIX, les fàbriques d’espardenyes, aparegudes a la dècada del 1840, prenen el relleu; ja el 1863 ocupen prop de dues-centes persones. A la dècada del 1870, Joseph Sans, format a Barcelona, instal·la un teixit mecànic que subministra la tela i la trena als tallers de la vall. A principis del segle XX, més d’un miler d’adults del municipi viuen de la tela i de l’espardenya, que calça vinyaters, jornalers agrícoles i miners. Després de la Primera Guerra Mundial, la màquina anomenada « de punt petit » cus la sola a l’empenya i accelera la producció.

El 1948, l’Alt Vallespir assegura encara el 22 % de la producció francesa. Després, els vinyaters i els miners es giren cap a altres calçats de treball, arriben les importacions, i els tallers tanquen un a un. Només resten un fabricant, Création catalane, instal·lat en una antiga fàbrica del poble, i un teixit, convertit en Les Toiles du Soleil a mitjan dècada del 1990, els telers del qual continuen teixint cotó.

El febrer del 2026, una associació de Sant Laurent de Cerdans ha presentat a l’INPI una sol·licitud d’indicació geogràfica « Espadrille catalane », que abasta catorze municipis de l’Alt Vallespir; el plec de condicions imposa la costura de punt petit. Al poble, la Maison du patrimoine et de la mémoire André Abet ocupa l’antiga cooperativa obrera de l’Union sandalière: hi presenta una fàbrica d’espardenyes i de teixit reconstituïda.