Oli d’oliva del Roussillon

L’olivera pertany des de fa segles als turons del Roussillon, i el departament ha comptat durant molt de temps entre les grans terres d’oli de França. Aquesta història es trenca el febrer del 1956, el mes més fred que ha conegut França al segle XX: la gelada devasta els oliverars, i l’olivicultura dels Pirineus Orientals frega la desaparició. El rebrot no s’inicia fins una trentena d’anys més tard.

La represa és obra de productors, moliners i associacions. A partir del 2003, l’associació Les Oliviers du Roussillon, amb el suport d’Europa i del Departament, inventaria les varietats locals, crea una formació i aplega els sabers en una obra col·lectiva, Oli, publicada el 2007 per les edicions Trabucaire. Després es constitueix un sindicat per impulsar una denominació «Oli d’oliva del Roussillon». L’expedient continua en estudi.

Allò que la denominació vol protegir és un mosaic de varietats. El sindicat n’ha retingut set, cadascuna amb el seu nom català i la seva àrea: l’Olivière (Ouana), present a tot el departament; la Verdale (Verdal), de Força Réal al Conflent; la Glory (Clori), de Montou a Força Réal; el Poumal (Pomal) de l’alta Fenolleda; el Courbeil (Curivell) de la Côte Vermeille; el Redouneil (Rodonella) dels Albères, el més primerenc; l’Argoudeil (Argudell), que no madura fins a finals de novembre. Els productors reivindiquen aquesta diversitat de gustos més que no pas un perfil únic.

El molí cooperatiu La Catalane, a Millars, recull olives de tot el departament sota estatut cooperatiu des del 1943 i exposa una col·lecció d’eines antigues. Al seu voltant han aparegut molins privats i finques, les plantacions dels quals sovint guanyen terrenys que abans eren de vinya. La producció continua sent modesta: unes 140 tones d’oli per any segons la Cambra d’Agricultura, molt menys del que consumeix el departament. L’oli del Roussillon es troba, doncs, sobretot al molí, a la finca o als mercats.