Mels dels Pirineus Orientals

Pocs departaments ofereixen a les abelles una successió de floracions tan esglaonada. Els tamarius i la lavanda de mar a la costa, el romaní i el farigola de les Corberes, el bruc blanc de les Albères, els castanyedes del Vallespir i, després, els rododendres del Canigó: cada nivell dona un mel diferent. Alguns apicultors cullen des del nivell del mar fins cap als 1 600 metres, cosa que explica les llargues llistes de mels monoflorals a les paradetes.

Aquesta diversitat es basa en la transhumància. A mesura que avancen les floracions, els ruscs es desplacen de la plana cap a les valls i les altures. El romaní obre la temporada ja pel març, i el rododendre ferrugini la tanca a l’alçada, entre 1 400 i 2 500 metres, de juny a agost. El ruscler escola dels apicultors catalans practica ell mateix aquest exercici: els seus ruscs pugen a Sant Llorenç de Cerdans, d’on els seus alumnes porten mels de màquia i de castanyer.

La tradició és antiga i ben organitzada. Una Société d’apiculture des Pyrénées-Orientales neix el 1922; el 1958, la seva fusió amb el Rucher catalan dona lloc a l’Union syndicale apicole du Roussillon (USAR), que obre un ruscler escola el 1972 i, el 1989, construeix amb els seus adherents la Maison de l’apiculture d’Illa. El 2019, l’USAR comptava 200 adherents, 40 dels quals professionals, per a 8 500 ruscs. A Ortafà, una melleria cooperativa reuneix tretze apicultors: fa analitzar cada mel i no barreja les collites dels seus membres.

Cap DOP ni IGP no protegeix els mels del departament: l’etiqueta continua sent la millor guia. Des del juny del 2026, un mel procedent de diversos països ha d’indicar cada país de collita i la seva part en percentatge. El sector continua sent fràgil: la sequera ha pesat sobre les collites aquests darrers anys, i la vespa asiàtica també; la tardor del 2026, els apicultors del Vallespir deien que destruïen més de 200 nius cada any.