Rousquilla i torró

La rosquilla és un bescuit rodó, foradat o buidat al centre, de pasta sablé i tendra, d’uns set centímetres, cobert d’un glacejat blanc perfumat amb llimona o anís. El seu nom vindria del català rosca, «corona». Antigament, els venedors ambulants les enfilaven en fines varetes que duien a l’espatlla, de fira en mercat.

El seu origen té en part arrels en la tradició oral. A Amélie-les-Bains, es conta que el 1810 un pastisser anomenat Séguela hauria tingut la idea de glaçar aquests anells i perfumar-los amb anís; les fonts no s’avenen ni sobre el seu nom de pila ni sobre el perfum original. Arles de Tec també reivindica el bescuit, una confusió potser nascuda de la història: fins al 1840, la vila termal s’anomenava els Banys d’Arles. A Arles, la Pâtisserie Touron, fundada el 1850 com a hotel-cafè-restaurant, elabora les rosquilles segons una recepta familiar guardada en secret.

El torró (torró en català) és una altra cosa: un nugat d’ametlles, d’avellanes o de pinyons lligat amb mel o amb sucre, conegut a tot el món mediterrani i present a Catalunya des de l’edat mitjana. El de Perpinyà és blanc i tou, o negre quan el sucre es couen fins al caramel. Una primera fàbrica s’instal·la a Perpinyà el 1840; avui, Perpinyà i Sant Llorenç de Cerdans concentren l’essencial de la producció francesa.

El torró es menja durant l’Advent i sobretot per Nadal; els infants també el reben del Tió de Nadal, el tronc que han «alimentat» els dies anteriors. La rosquilla, en canvi, acompanya les festes de poble i l’acolliment dels visitants, sovint amb un got de banyuls o de moscatell. Altres dolceses segueixen el calendari: les bunyetes, bunyols fins i cruixents, per Pasqua, la crema catalana antigament per Sant Josep, i els croquants de Sant Pau de Fenollet.